La crònica: Aquesta és la crònica més amarga
que hem hagut de fer en aquesta poca vida del blog i per aquest motiu
intentarem no fer-la massa llarga. Hi havia un ambient impressionant a
Montilivi, ple com un ou. Mosaic a les grades i himne cantat per tots els
seguidors per rebre els jugadors. Depeníem de nosaltres. Si guanyàvem érem de
primera i si empatàvem necessitàvem que l’Sporting no guanyés el Betis per més d’un gol de diferència. Nosaltres rebíem el Lugo, que no s’hi jugava res,
però que potser sí es jugava una altra cosa que no eren els 3 punts.
Els onze de Machín: Becerra, Cifu, Lejeune, Íñiguez, David Garcia, Juncà, Pons, Granell, Eloi, Mata i Sandaza.
Les baixes havien obligat el tècnic del Girona a configurar una defensa de
circumstàncies.
No farem un relat detallat de
les oportunitats perquè creiem que no s’escau. Simplement hem de dir que es
notava que el Girona estava motivat però tens i que volia resoldre el partit
aviat per no patir. En un primer moment intentava portar la iniciativa però
ningú imposava el seu joc, però poc a poc va començar a dominar. En el minut 10
Sandaza tenia la primera molt clara en rematar de cap des de la petita una
centrada de Cifu.
El mateix Sandaza ho tornava a
intentar més tard de fora l’àrea. Després el protagonisme el tenia Eloi que en un parell d’ocasions
s’apropava al gol.
Mentrestant arribaven notícies
que l’Sporting havia marcat a Sevilla i el públic es començava a posar nerviós.
El Girona no acabava de jugar
com ens té acostumats però si estaven decidits a buscar la victòria. Cridava ,
però, l’atenció, l’actitud del Lugo que intentava tallar el ritme dels
blanc-i-vermells, perdien temps, simulaven alguna lesió. Força inexplicable.
Els homes de Machín ho seguien
intentant. En el minut 41 Mata recollia una passada llarga i sol davant del
porter no encertava amb la vaselina i perdonava el primer. Però poc després,
Granell feia una passada a l’espai i Sandaza l’aprofivata per batre per baix el
porter del conjunt gallec. 1-0 i deliri a l’estadi. Ara tocava administrar aquest gol defensant
bé i amb algun contraatac sentenciar.
La segona part semblava començar
amb aquesta consigna. Sandaza en el minut 5 xutava de fora l’àrea al pal. Poc
després Eloi feia una passada a Mata que sol dins l’àrea xutava massa creuat.
S’havia perdonat el segon, la sentència i certificar l’ascens.
A partir d’aquest moment el
panorama canviava completament. Primer David Garcia es lesionava i era
substituït per Rovirola. Aquesta lesió era un mal presagi. El Lugo començava a
portar la iniciativa, a apretar, a fer un pas endavant, mentre que el Girona es
tirava enrere tens, nerviós, ja sense massa idees. Es podia preveure que es
patiria perquè els gironins semblava que ja només volien que passessin els minuts.
Els gallecs jugaven amb presses,
com si es juguessin alguna cosa, i els nostres tancats intentant tapar espais.
Les notícies de Sevilla eren aclaparadores donat que l’Sporting guanyava 0-3. Tot i els canvis del nostre
entrenador, no hi va haver reacció. I el desenllaç més cruel es va produir.
El quart àrbitre assenyalava
quatre minuts d’afegit i els seguidors ja celebraven l’ascens. Però una jugada
per banda dreta d’atac del Lugo acabava amb una centrada rematada de cap al
fons de la xarxa. 1-1. Gerra d’aigua freda que deixava muts tots els que érem al
camp. Però encara més rocambolesc el final de partit.
El Girona, en la següent
jugada, penjava la pilota a l’olla i Lejeune la rematava de cap al fons de la
xarxa. La grada esclatava de felicitat perquè ja no quedava temps per més i els
nostres havien marcat el 2-1. Però si quedava temps per alguna cosa, per
anul·lar aquest gol per fora de joc. Enmig de la indignació, algú llançava un
objecte que impactava en l’àrbitre assistent i s’havia d’aturar el partit. Quan
ja semblava que tot s’havia acabat i, després d’una bona estona, es reprenia
el matx per disputar 40 estèrils segons que ja no servien per res. Final. 1-1,
oportunitat desaprofitada i ascens per l’Sporting.
Decepció monumental en els
jugadors, cos tècnic, directiva i aficionats. Ningú s’ho podia creure.
Hem de fer alguna reflexió.
Dubtem de l’actitud del Lugo. Una cosa és ser professional i venir a disputar
el partit, i l’altra perdre temps i tallar el ritme quan no perdien, i anar amb
moltes presses quan tenien desavantatge en l’electrònic. Estrany.
La segona reflexió és el que va
passar a Sevilla. Ningú
es creu que el millor equip de la categoria perdi 0-3 a casa, amb tanta
claredat i sense cap mena de resistència. Sospitós. Això ha provocat que la
gent de Girona s’enfadi monumentalment, però més enllà d’increpar els jugadors
rivals o els col·legiats, no és justificable agredir ningú ni arrencar la gespa
del camp , com es va apreciar per televisió.
I darrera reflexió. Sabem que
avui costa està motivat però l’esperança és l’últim que s’ha de perdre. Queda
el playoff, contra grans equips, però amb el factor camp a favor en les dues
eliminatòries. No hem de permetre que ningú ens prengui amb males arts allò que
ens mereixem, l’ascens a primera. Som-hi Girona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada