Fitxatge: Rubén Alcaraz

Rubén Alcaraz, primer fitxatge del Girona

Pocs dies després del tràgic desenllaç de la millor temporada de la història del Girona, es comença a construir la base de la nova plantilla. Molts jugadors no renovaran el seu contracte, altres tornaran de les seves cessions corresponents, i mantenim la incògnita sobre aquells jugadors que tenen contracte però que han destacat i han generat interès en altres equips de categories superiors.

Sigui com sigui, l’any passat el panorama era molt més desolador, i entre Quique Cárcel i el vist-i-plau de Pablo Machín es va construir un equip molt competitiu. Cárcel ens avança que millorar la temporada viscuda és molt difícil, però que la plantilla tornarà a ser competitiva. A més, amb l’arribada del nou grup inversor, hem de ser optimistes en la construcció d’un nou projecte que ens pugui tornar a il·lusionar.

La primera peça del nou trencaclosques és Rubén Alcaraz. Es tracta d’un migcampista provinent de l’Hospitalet (club que coneix molt bé el nostre director tècnic, doncs era el seu club anterior). El migcampista barceloní arriba amb una molt bona edat, 24 anys. (Nascut l’01/05/1991). I a més, ho fa amb una experiència molt interessant a la 2ª B, després de jugar al Prat, i posteriorment amb l’Hospitalet, amb qui ha acabat a la zona mitja de la taula de la categoria de bronze (9è classificat). Un jugador que amb tan sols 24 anys ja ha jugat més de 100 partits en aquesta categoria i es troba totalment preparat per fer el salt al futbol professional.

El seu perfil és el d’un migcampista potent, que sol jugar de pivot defensiu, però que gaudeix a més d’una bona arribada a l’àrea contrària, doncs ha acumulat 14 gols aquesta temporada entre lliga i copa. A més, també cal destacar la seva habilitat amb la pilota aturada. S’ha convertit en un referent al mig del camp, i un jugador clau a les alineacions, donant solidesa en el joc de l’equip, però a més aportant molt de joc en l’àmbit ofensiu. Es tracta, a més, d’un jugador amb molta fam i ganes de demostrar la seva vàlua en el terreny de joc.

Com a curiositat d’aquesta temporada, el conjunt català li va tocar jugar a setzens de final de la copa contra l’Atlètic de Madrid. En la visita al Vicente Calderón, el jugador barceloní, no el va superar la pressió de jugar en un estadi d’aquesta categoria. Va firmar una gran actuació. El resultat final va ser de 2-2 precisament amb dos gols d’Alcaraz, un després d’una bona jugada col·lectiva, i l’altre de jugada individual.

El seu fitxatge reforçarà el mig del camp del Girona, amb un nou jugador català que de moment ja compta a les seves files amb Granell, Pons i Eloi, i amb la possible incorporació de jugadors del filial.

Molts equips s’havien interessat en el jove jugador barceloní, però Cárcel es va moure amb rapidesa i va convèncer al jugador de formar part de la plantilla del nou Girona. Es torna a explotar la fórmula de la categoria de bronze, tal i com es va fer amb Granell, Mata o Cifu, i que li ha donat molt bon resultat aquesta temporada. Jugadors amb ambició i ganes de fer les coses bé.

Benvingut, Rubén, al Girona. Et rebem amb els braços oberts i et desitgem molta sort en aquesta nova etapa. Lluita per aquest equip i per aquests colors, i entre tots construïm de nou a un gran Girona.

Imatge extreta de www.lesportiudecatalunya.cat

Playoff semifinal. Tornada: Girona 1 - 4 Saragossa

La crònica: Avui és absurd fer una crònica detallada del partit, perquè es complicat explicar realment què va passar ahir. Ningú s’ho esperava. L’equip tenia un 0-3 a favor aconseguit amb molt d’esforç a Saragossa i semblava que l’eliminatòria estava força encarrilada. Fins i tot, dijous passat, van haver-hi ocasions perquè el resultat fos més ampli però tothom pensàvem que tot i així, fer 3 gols a camp contrari i no rebre’n cap era un grandíssim resultat.

Machín va decidir fer aquest onze: Becerra, Aday, Lejeune, Richy,  Íñiguez,  Juncà, Pons, Granell, Jandro, Felipe i Mata. Va decidir reservar un jugador per línea, però no és res criticable ja que la majoria haguéssim fet el mateix. Hi havia futbolistes amb molta càrrega física i amb molèsties que segurament era bo que descansessin.

El guió estava clar, l’equip visitant no tenia res a perdre i havia de buscar un gol ràpid que li donés esperances. Els nostres havien d’aconseguir que això no passés, que els minuts anessin caient sense que el Saragossa s’avancés al marcador. Però no va poder ser així. Abans del minut 20, unes mans de Mata dins l’àrea precedides d’una possible falta sobre el davanter madrileny en el salt per intentar refusar una centrada en defensa, van ser castigades com a penal. El 0-1 va pujar a l’electrònic i el neguit va aparèixer al camp.

A partir d’aquí el Girona no va saber o no va poder reaccionar, i el Saragossa, amb dues jugades d’estratègia, va fer el segon i el tercer abans del descans. 0-2 i 0-3. No ens ho podíem creure. Enmig de tot això, i quan el marcador encara era de 0-1, Mata va fer un gol pels blanc-i-vermells, que va ser anul·lat per l’àrbitre. Fora de joc de Jandro, que és qui li havia fet la passada, molt justet. És cert que el col·legiat va xiular moltes faltes en contra del Girona dubtoses, i és cert que una d’elles va acabar sent el tercer gol, però en aquest cas l’equip no va defensar bé ni va jugar com ho havia de fer.

La segona part va començar igual que la primera, amb el Saragossa jugant en camp contrari buscant el gol que el classifiqués, i amb els de Machín arreplegats sense crear joc. I va arribar el quart (0-4), en una jugada amb sort pels visitants, però evidenciant l’estat anímic dels locals amb una passivitat defensiva que no s’ha vist en tota la temporada. Tot i l’entrada de Coris i Sandaza, els aragonesos ja havien aconseguit capgirar el marcador. A sobre Richy es lesionava i el nostre tècnic es veia obligat a fer el tercer canvi fent entrar Mas.

En una jugada aïllada s’havia reclamat un possible penal a Felipe que potser hauria canviat la dinàmica del partit, però ara tocava reaccionar davant un resultat que ningú ens podíem creure. En aquests instants va sortir l’orgull de l’equip, la lluita a la qual ens havia acostumat durant les 42 jornades, i Aday va fer l’1-4. Un gol més ens classificava i el Girona, amb més cor que cap, es va volcar per intentar trobar-lo. 

Una contra conduïda per Coris que obria a l’esquerra per Aday, aquest la cedia per Pere Pons, acabava amb un xut del canterà des de l’àrea petita i sol, fora per ben poc. Hauria estat el 2-4 i el gol de la classificació.

Després d’això, amb empenta, es va intentar. Fins i tot Becerra va pujar a rematar l’última falta i quasi acabava amb el cinquè del Saragossa quan des de lluny i sense porter, va rematar al pal. Però no va poder ser. L’ascens a primera ja no es podia assolir, i tothom es quedava desfet a l’estadi.

Nosaltres, aquesta temporada, pel fet d’escriure el blog, entrevistar jugadors, escriure a la revista del club, etc... hem tingut una implicació molt gran amb l’equip. No només ocupacional, sinó també emocional. Ens hem alegrat d’una manera enorme amb les victòries, però aquesta decepció ha sigut més intensa. Hem intentat explicar què passava al camp durant totes les jornades, i una campanya fantàstica, ha tingut un desenllaç cruel, tràgic.

És moment, però, de reconèixer els mèrits que ha fet aquesta plantilla: jugadors, cos tècnic, director esportiu i directiva. Ens han fet somiar i per un minut aquest somni no s’ha pogut fer realitat. Després del que va passar amb el Lugo i del dubtós comportament del Betis amb l’Sporting i , tot i el sotrac anímic i el desgast físic que tenien uns futbolistes que s’ho havien jugat tot al fet d’aconseguir l’ascens directe, han intentat refer-se i lluitar. Però no ha pogut ser. Probablement han merescut pujar a primera en la temporada regular, amb rècord de victòries fora de casa, 82 punts i un rendiment magnífic. Però el futbol no sempre et torna allò que li dones i ens hem quedat a les portes.

Ara hem toca esperar que Machín es quedi i creuar els dits que ell pugui convèncer al gran gruix de la plantilla perquè es quedin. A Quique Cárcel, el director esportiu, se li girarà feina per configurar , juntament amb el tècnic, un equip competitiu.  

Tant de bo que mantenint uns quants jugadors i amb alguna incorporació la temporada vinent el Girona aconsegueixi allò que mereix des de fa temps. Som-hi Girona.

Playoff semifinal. Anada: Saragossa 0 - 3 Girona

La crònica: Era un partit complicat, difícil, on s’havia de veure si el Girona estava molt afectat físicament i mentalment com per afrontar aquestes eliminatòries quan l’ascens el va tenir assolit fins el descompte del darrer partit. Però s’havia de mirar endavant. 200 seguidors acompanyaven l’equip a Saragossa en un partit vital.

 

Els onze de Machín: Becerra, Cifu, Lejeune, Richy, Íñiguez,  Juncà, Pons, Granell, Eloi, Mata i Sandaza.

Tret d’una fora de joc de Mata que es quedava sol davant el porter rival en el minut 4, els primers minuts van ser de domini local. El Saragossa, que havia sortit al camp amb la mateixa disposició tàctica que el Girona, tenia la possessió i apretava, mentre que el Girona esperava sense poder sortir a la contra ni fer gaire passades seguides.

En aquests primers minuts hi ha haver un protagonista absolut, Isaac Becerra.

El Saragossa s’aproximava amb molt de perill. En el minut 9 una falta penjada pels locals, Ruben González de cap i refusava el porter gironí. En el 13 una jugada per banda dreta dels aragonesos acabava amb una centrada a la petita que Lejeune impedia que un davanter local pogués rematar.

En conjunt local seguia buscant amb intensitat la porteria rival i el Girona patia. En el minut 19 un còrner llançat pels aragonesos quasi se’l marca Sandaza en refusar-lo al primer pal. Poc després era William qui ho provava de lluny, però la pilota tocava en un jugador blanc-i-vermell i sortia a còrner.

Però quan pitjor ho estava passant el Girona, Mata pressionava una passada enrera al porter rival, li prenia la pilota i a porteria buida feia el 0-1.

A partir d’aquest moment els homes de Machín milloraven una mica tot i que el partit entrava en una fase de moltes interrupcions, moltes faltes xiulades en contra del Girona, i pressió dels locals a l’àrbitre en cadascuna d’elles.

El Saragossa ho seguia intentant buscant els espais que deixaven els carrilers per banda. En el minut 41 una falta lateral picada per l’equip local la rematava Dorca de cap i Becerra refusava amb la mà dreta fent una gran aturada.

 

I, abans del descans, un còrner llançat per Granell el rematava de cap Lejeune al fons de la xarxa. 0-2. Gran resultat al descans.

La segona part seria més plàcida pels de Machín. Amb confiança i amb un bon resultat, era el moment de tapar espais al darrera i sentenciar a la contra. Només començar quasi passa això, ja que Eloi cedia per Mata que xutava amb força però el porter refusava a còrner. El picava Granell per Juncà que centrava i Íñiguez rematava de cap fora.

En el 4 entrava Aday per Juncà, que marxava amb cara de pocs amics. Però el canvi donava els seus fruits poc després quan el mateix Aday recuperava una pilota, iniciava un contraatac, canviava per Mata que etzivava un fort xut creuat i feia el 0-3.

El Saragossa es quedava molt tocat i el Girona es sentia còmode per poder aprofitar espais i sentencia l’eliminatòria. En el minut 19 Felipe entrava per Eloi.

Des d’aquest moment fins al final el guió seria el mateix. Un Saragossa que ho intentava sense convicció i un Girona que a la contra tenia un grapat d’opcions.

Enmig d’això, en el 33, Rovirola entrava per Sandaza per donar consistència al mig camp i fer de doble pivot al costat de Pere Pons.

Mata seria el protagonista fins al final, donat que no podia materialitzar diverses opcions clares de gol. En el 33 rematava de cap fluix a les mans del porter des de la petita a centrada de Cifu.

Els locals donaven els últims senyals de vida en el matx amb una contra en la qual Willian centrava, la pilota tocada a Íñiguez i Becerra a contrapeu aconseguia refusar.

En el 43 Mata desaprofitava una bona jugada de Cifu ja que, un pèl lent dins l’àrea, es deixava prendre l’esfèrica. En el descompte el davanter madrileny la tornava a tenir quan, després de ser objecte d’un possible penal, aconseguia rematar fluixet i un defensa del Saragossa la treia sota pals.

S’arribava al final del partit amb el 0-3 final. Un resultat molt bo, però potser s’havia quedat curt.

Després del desencís de diumenge, aquest equip s’ha tornat a aixecar. Ha fet un cop sobre la taula demostrant que no estan morts, que volen seguir lluitant, que creuen en l’ascens i que es pot aconseguir encara. No sempre hi ha segones oportunitats, el Girona la té i la vol aprofitar donat que ha demostrat, durant tota la temporada, que ho mereix més que ningú. I si ells creuen, nosaltres hem de seguir creient. Diumenge a Montilivi ha certificar la seva classificació per l’eliminatòria final. Ho han tornat a demostrar i hem d’estar orgullosos i seguir animant. Som-hi Girona.

Jornada 42: Girona 1-1 Lugo

La crònica: Aquesta és la crònica més amarga que hem hagut de fer en aquesta poca vida del blog i per aquest motiu intentarem no fer-la massa llarga. Hi havia un ambient impressionant a Montilivi, ple com un ou. Mosaic a les grades i himne cantat per tots els seguidors per rebre els jugadors. Depeníem de nosaltres. Si guanyàvem érem de primera i si empatàvem necessitàvem que l’Sporting no guanyés el Betis per més d’un gol de diferència. Nosaltres rebíem el Lugo, que no s’hi jugava res, però que potser sí es jugava una altra cosa que no eren els 3 punts.

Els onze de Machín: Becerra, Cifu, Lejeune, Íñiguez, David Garcia, Juncà, Pons, Granell, Eloi, Mata i Sandaza. Les baixes havien obligat el tècnic del Girona a configurar una defensa de circumstàncies.

No farem un relat detallat de les oportunitats perquè creiem que no s’escau. Simplement hem de dir que es notava que el Girona estava motivat però tens i que volia resoldre el partit aviat per no patir. En un primer moment intentava portar la iniciativa però ningú imposava el seu joc, però poc a poc va començar a dominar. En el minut 10 Sandaza tenia la primera molt clara en rematar de cap des de la petita una centrada de Cifu.

El mateix Sandaza ho tornava a intentar més tard de fora l’àrea. Després el protagonisme el tenia Eloi que en un parell d’ocasions s’apropava al gol.

Mentrestant arribaven notícies que l’Sporting havia marcat a Sevilla i el públic es començava a posar nerviós.

El Girona no acabava de jugar com ens té acostumats però si estaven decidits a buscar la victòria. Cridava , però, l’atenció, l’actitud del Lugo que intentava tallar el ritme dels blanc-i-vermells, perdien temps, simulaven alguna lesió. Força inexplicable.

Els homes de Machín ho seguien intentant. En el minut 41 Mata recollia una passada llarga i sol davant del porter no encertava amb la vaselina i perdonava el primer. Però poc després, Granell feia una passada a l’espai i Sandaza l’aprofivata per batre per baix el porter del conjunt gallec. 1-0 i deliri a l’estadi.  Ara tocava administrar aquest gol defensant bé i amb algun contraatac sentenciar.

La segona part semblava començar amb aquesta consigna. Sandaza en el minut 5 xutava de fora l’àrea al pal. Poc després Eloi feia una passada a Mata que sol dins l’àrea xutava massa creuat. S’havia perdonat el segon, la sentència i certificar l’ascens.

A partir d’aquest moment el panorama canviava completament. Primer David Garcia es lesionava i era substituït per Rovirola. Aquesta lesió era un mal presagi. El Lugo començava a portar la iniciativa, a apretar, a fer un pas endavant, mentre que el Girona es tirava enrere tens, nerviós, ja sense massa idees. Es podia preveure que es patiria perquè els gironins semblava que ja només volien que passessin els minuts.

Els gallecs jugaven amb presses, com si es juguessin alguna cosa, i els nostres tancats intentant tapar espais. Les notícies de Sevilla eren aclaparadores donat que l’Sporting guanyava 0-3. Tot i els canvis del nostre entrenador, no hi va haver reacció. I el desenllaç més cruel es va produir.

 

El quart àrbitre assenyalava quatre minuts d’afegit i els seguidors ja celebraven l’ascens. Però una jugada per banda dreta d’atac del Lugo acabava amb una centrada rematada de cap al fons de la xarxa. 1-1. Gerra d’aigua freda que deixava muts tots els que érem al camp. Però encara més rocambolesc el final de partit.

El Girona, en la següent jugada, penjava la pilota a l’olla i Lejeune la rematava de cap al fons de la xarxa. La grada esclatava de felicitat perquè ja no quedava temps per més i els nostres havien marcat el 2-1. Però si quedava temps per alguna cosa, per anul·lar aquest gol per fora de joc. Enmig de la indignació, algú llançava un objecte que impactava en l’àrbitre assistent i s’havia d’aturar el partit. Quan ja semblava que tot s’havia acabat i, després d’una bona estona, es reprenia el matx per disputar 40 estèrils segons que ja no servien per res. Final. 1-1, oportunitat desaprofitada i ascens per l’Sporting.

Decepció monumental en els jugadors, cos tècnic, directiva i aficionats. Ningú s’ho podia creure. 

Hem de fer alguna reflexió. Dubtem de l’actitud del Lugo. Una cosa és ser professional i venir a disputar el partit, i l’altra perdre temps i tallar el ritme quan no perdien, i anar amb moltes presses quan tenien desavantatge en l’electrònic. Estrany.

La segona reflexió és el que va passar a Sevilla. Ningú es creu que el millor equip de la categoria perdi 0-3 a casa, amb tanta claredat i sense cap mena de resistència. Sospitós. Això ha provocat que la gent de Girona s’enfadi monumentalment, però més enllà d’increpar els jugadors rivals o els col·legiats, no és justificable agredir ningú ni arrencar la gespa del camp , com es va apreciar per televisió.

I darrera reflexió. Sabem que avui costa està motivat però l’esperança és l’últim que s’ha de perdre. Queda el playoff, contra grans equips, però amb el factor camp a favor en les dues eliminatòries. No hem de permetre que ningú ens prengui amb males arts allò que ens mereixem, l’ascens a primera. Som-hi Girona.

Curiositat: els primers equips de futbol

Com a curiositat parlarem una mica del futbol en els seus orígens i la seva expansió. Ja vam explicar en el seu moment com va sorgir aquest esport, on té els seus orígens i qui el va inventar. Però volem explicar alguna cosa més.

Els primers equips de futbol no eren com els coneixem avui en dia. Tothom tenim el nostre equip al cap, format per jugadors professionals amb fitxes astronòmiques. També podem ser simpatitzants, socis o seguidors d’altres equips més modestos, com el Girona F.C., també integrat per futbolistes professionals amb uns sous més discrets. Però els equips de futbol no sempre han sigut professionals.

Els primers equips estaven formats per estudiants, futurs empresaris, militars, funcionaris,... Així el futbol va adquirir força popularitat i el van començar a jugar els obrers a les fàbriques. Doncs bé, encara que no ens ho sembli, aquí està l’origen del futbol professional. Què passava si un obrer mentre jugada es lesionava? Era un problema per ell i per la fàbrica perquè no podia treballar. Així que mentre la fama d’aquest esport anava creixent, els futbolistes van entendre que havien de cobrar diners per jugar perquè era un risc si després no podien treballar. Així va ser com la FA anglesa va reconèixer el professionalisme en l’any 1885.

Un cop professionalitzat, cada país, cada continent, va començar a desenvolupar el futbol d’una manera diferent segons les característiques físiques dels seus jugadors, les condicions del camp, la manera d’entendre’l. Hi ha diversos exemples al respecte. Anglaterra preferia un joc més físic o directe perquè disposava de terrenys de joc enfangats. Brasil va exprimir les condicions tècniques i físiques dels jugadors mulats. Altres països suramericans com Argentina practicaven un joc amb tècnica, control, perquè jugaven en camps secs i durs. I així successivament.

A partir d’aquí el futbol es va convertir en el que és ara, l’esport rei. Tothom el coneix, milions de persones el practiquen. Hi ha alguns països com Estats Units o Xina on tenen altres esports prioritaris, però tret d’algunes excepcions, és l’esport més popular.

A diferència d’aquells primers equips d’empresaris, ara molts clubs professionals són societats anònimes esportives, i poden ser propietat d’un magnat, d’una empresa, etc..

Com es financien? D’on treuen els recursos econòmics per poder tenir un equip professional amb jugadors que tenen fitxes professionals? Doncs bàsicament de tres fonts:

1. Drets de televisió.
2. Contractes amb patrocinadors, publicitat i amb merchandising.
3. Recaptació per taquilla i explotació de l’estadi amb locals annexes, visites al camp o al museu,...

Així s’ha passat d’obrers que practicaven futbol a jugadors com David Beckham que era el jugador que més cobrava del món amb més de 36 milions d’euros anuals, dels quals la majoria eren per publicitat.

Com ha canviat tot oi?

Jornada 41: Mallorca 0-1 Girona

La crònica: En aquesta lluita aferrissada entre Sporting i Girona per la segona posició, els gironins es desplaçaven al sempre difícil camp del Mallorca, mentre el seu rival directe rebia el Sabadell. Tarda de nervis, ràdios i calculadores, però el que estava clar és que per seguir depenent de si mateixos només servia una cosa, la victòria.

Els onze de Machín: Becerra, Cifu, Lejeune, Richy, Mas, Juncà, Pons, Granell, Eloi, Mata i Sandaza.

Els primers minuts de l’enfrontament eren de molta igualtat, sense cap iniciativa dels dos conjunts ni cap aproximació. Tot i així, en el minut 8, el Girona s’aproximava amb cert perill i Sandaza acabava caient dins l’àrea rival. A partir d’aquí, els blanc-i-vermells, que ahir vestien de groc, es mostraven incòmodes damunt del terreny de joc. Els homes de Machín, que no trobaven el seu lloc, abusaven de passades llargues que a sobre eren imprecises.

En el minut 17 Granell xutava una falta directa de lluny, a les mans del porter. En el minut 18 el Mallorca feia una combinació fantàstica i es plantava sol dins l’àrea del Girona però Becerra sortia de la seva porteria a tapar i evitava el gol. Mentre que els gironins no tenien continuïtat en el seu joc, l’Sporting feia els deures i marcava davant el Sabadell. En pocs instants ja guanyava el seu partit 2-0. Amb aquest resultat igualaven a tot amb el Girona.

En el minut 20 una passada a Bigas pels locals, acabava amb una vaselina davant la sortida desesperada de Becerra que a punt estava de significar el primer pels balears.

No pintaven gaire bé les coses pels de Machín que estaven desconeguts. No podien sortir al contraatac, ni feien el seu joc directe, ni podien combinar des del darrera. Els carrilers tampoc aconseguien crear perill per banda com ens tenien acostumats.

En el minut 29 una falta centrada per Granell la rebutjava la defensa rival i queia als peus de Sandaza que intentava empalmar-la sense èxit. En el minut 37, Juncà, que no havia fet una bona primera part, feia una jugada per banda esquerra i forçava una falta perillosa. La xutava Richy directa i sortia amunt per poc.

S’arribava al final dels primers 45 minuts amb molt poca producció ofensiva del Girona, que havia perdut la pilota massa sovint en l’intent de sortida i havia provocat la possibilitat d’alguna contra del Mallorca.

La segona meitat havia de canviar, s’havia de posar un punt més d’intensitat per intentar superar aquesta tensió que havia envaït els nostres jugadors. En el primer minut Granell cedia a Mata que des de l’esquerra centrava directament a les mans del porter. Responia el Mallorca amb una internada perillossíssima que desfeia Becerra amb una bona sortida.

Poc després era Martí qui ho provava pels locals i Becerra desviava a còrner. Però a partir d’aquí els gironins començaven a reaccionar. En el minut 3 Granell feia una centrada que no arribava a rematar Sandaza per poc. El mateix Granell, en el minut 6, feia un xut de fora l’àrea a les mans del porter del Mallorca. El Girona començava a combinar, a apropar-se a l’àrea rival, a jugar en terreny dels balears i mostrava una cara més reconeixible.

En el 17, els gironins avisaven. Granell cedia per Juncà que entrava dins l’àrea i feia un xut massa creuat. Era la primera oportunitat clara. Dos minuts més tard Machín feia un doble canvi. S’havia d’arriscar i entrava Aday per Juncà i Felipe per Eloi.

Els gironins, més intensos, ja només tenien una idea al cap, aconseguir el gol de la victòria en un partit tremendament difícil. En el minut 21 Mata cedia per Sandaza que no arribava a rematar per molt poquet. Però el domini del Girona feia que quedessin espais a l’esquena. En el minut 23 el Mallorca ho aprofitava per contraatacar però Lejeune desfeia el perill.

En el 25, arribava la segona oportunitat clara. Granell cedia per Cifu que, dins l’àrea i amb Mata sol a la petita, rematava massa creuat. I del possible 0 a 1 es passava a una mala notícia pels nostres. En el minut 28 Mas feia una falta i el col·legiat li treia la segona groga deixant els gironins amb 10 homes.

Però quan semblava que les coses s’havien posat més coll amunt, Mata cedia a Sandaza que dins l’àrea creuava la pilota per fer pujar el 0-1 al marcador. Embogia el davanter gironí i tots els seus companys perquè aquell gol podia significar posar peu i mig a primera.

Ràpidament Machín feia entrar Íñiguez per Sandaza per intentar mantenir aquesta victòria. En el 34 Pons feia una contra però Mata no l’arribava a rematar. Ara eren minuts d’intentar aguantar. El Mallorca es volcava a terreny rival, i el Girona intentava tapar espais i refusar la pilota buscant Mata per veure si el davanter madrileny, sol contra el món, aconseguia treure alguna cosa positiva. Però era l’àrbitre qui treia de polleguera Mata que es queixava de contínues faltes que no eren xiulades.

En el minut 44 els balears feien l’última aproximació però el xut sortia desviat. El quart àrbitre marcava 4 minuts d’afegit i, quan s’estava a punt d’acabar el matx, el col·legiat xiulava una falta prop de l’àrea del Girona i expulsava Richy per doble groga. Tot i així la falta es treia sense perill i s’arribava al final d’un partit èpic.

Quan vam iniciar aquest blog, no imaginàvem que la temporada seria tan fantàstica. Sempre hem donat un caire positiu a les cròniques i hem confiat en la bona tasca del cos tècnic i la implicació dels jugadors. Però ha superat les nostres expectatives. Estem a 90 minuts del somni de primera. Depenem de nosaltres mateixos. És igual què faci l’Sporting a Sevilla si nosaltres guanyem al Lugo. Així que diumenge Montilivi ha de ser una olla a pressió perquè si nosaltres els ajudem animant, ells no fallaran. Som-hi Girona.