Jornada 42: Girona 1-1 Lugo

La crònica: Aquesta és la crònica més amarga que hem hagut de fer en aquesta poca vida del blog i per aquest motiu intentarem no fer-la massa llarga. Hi havia un ambient impressionant a Montilivi, ple com un ou. Mosaic a les grades i himne cantat per tots els seguidors per rebre els jugadors. Depeníem de nosaltres. Si guanyàvem érem de primera i si empatàvem necessitàvem que l’Sporting no guanyés el Betis per més d’un gol de diferència. Nosaltres rebíem el Lugo, que no s’hi jugava res, però que potser sí es jugava una altra cosa que no eren els 3 punts.

Els onze de Machín: Becerra, Cifu, Lejeune, Íñiguez, David Garcia, Juncà, Pons, Granell, Eloi, Mata i Sandaza. Les baixes havien obligat el tècnic del Girona a configurar una defensa de circumstàncies.

No farem un relat detallat de les oportunitats perquè creiem que no s’escau. Simplement hem de dir que es notava que el Girona estava motivat però tens i que volia resoldre el partit aviat per no patir. En un primer moment intentava portar la iniciativa però ningú imposava el seu joc, però poc a poc va començar a dominar. En el minut 10 Sandaza tenia la primera molt clara en rematar de cap des de la petita una centrada de Cifu.

El mateix Sandaza ho tornava a intentar més tard de fora l’àrea. Després el protagonisme el tenia Eloi que en un parell d’ocasions s’apropava al gol.

Mentrestant arribaven notícies que l’Sporting havia marcat a Sevilla i el públic es començava a posar nerviós.

El Girona no acabava de jugar com ens té acostumats però si estaven decidits a buscar la victòria. Cridava , però, l’atenció, l’actitud del Lugo que intentava tallar el ritme dels blanc-i-vermells, perdien temps, simulaven alguna lesió. Força inexplicable.

Els homes de Machín ho seguien intentant. En el minut 41 Mata recollia una passada llarga i sol davant del porter no encertava amb la vaselina i perdonava el primer. Però poc després, Granell feia una passada a l’espai i Sandaza l’aprofivata per batre per baix el porter del conjunt gallec. 1-0 i deliri a l’estadi.  Ara tocava administrar aquest gol defensant bé i amb algun contraatac sentenciar.

La segona part semblava començar amb aquesta consigna. Sandaza en el minut 5 xutava de fora l’àrea al pal. Poc després Eloi feia una passada a Mata que sol dins l’àrea xutava massa creuat. S’havia perdonat el segon, la sentència i certificar l’ascens.

A partir d’aquest moment el panorama canviava completament. Primer David Garcia es lesionava i era substituït per Rovirola. Aquesta lesió era un mal presagi. El Lugo començava a portar la iniciativa, a apretar, a fer un pas endavant, mentre que el Girona es tirava enrere tens, nerviós, ja sense massa idees. Es podia preveure que es patiria perquè els gironins semblava que ja només volien que passessin els minuts.

Els gallecs jugaven amb presses, com si es juguessin alguna cosa, i els nostres tancats intentant tapar espais. Les notícies de Sevilla eren aclaparadores donat que l’Sporting guanyava 0-3. Tot i els canvis del nostre entrenador, no hi va haver reacció. I el desenllaç més cruel es va produir.

 

El quart àrbitre assenyalava quatre minuts d’afegit i els seguidors ja celebraven l’ascens. Però una jugada per banda dreta d’atac del Lugo acabava amb una centrada rematada de cap al fons de la xarxa. 1-1. Gerra d’aigua freda que deixava muts tots els que érem al camp. Però encara més rocambolesc el final de partit.

El Girona, en la següent jugada, penjava la pilota a l’olla i Lejeune la rematava de cap al fons de la xarxa. La grada esclatava de felicitat perquè ja no quedava temps per més i els nostres havien marcat el 2-1. Però si quedava temps per alguna cosa, per anul·lar aquest gol per fora de joc. Enmig de la indignació, algú llançava un objecte que impactava en l’àrbitre assistent i s’havia d’aturar el partit. Quan ja semblava que tot s’havia acabat i, després d’una bona estona, es reprenia el matx per disputar 40 estèrils segons que ja no servien per res. Final. 1-1, oportunitat desaprofitada i ascens per l’Sporting.

Decepció monumental en els jugadors, cos tècnic, directiva i aficionats. Ningú s’ho podia creure. 

Hem de fer alguna reflexió. Dubtem de l’actitud del Lugo. Una cosa és ser professional i venir a disputar el partit, i l’altra perdre temps i tallar el ritme quan no perdien, i anar amb moltes presses quan tenien desavantatge en l’electrònic. Estrany.

La segona reflexió és el que va passar a Sevilla. Ningú es creu que el millor equip de la categoria perdi 0-3 a casa, amb tanta claredat i sense cap mena de resistència. Sospitós. Això ha provocat que la gent de Girona s’enfadi monumentalment, però més enllà d’increpar els jugadors rivals o els col·legiats, no és justificable agredir ningú ni arrencar la gespa del camp , com es va apreciar per televisió.

I darrera reflexió. Sabem que avui costa està motivat però l’esperança és l’últim que s’ha de perdre. Queda el playoff, contra grans equips, però amb el factor camp a favor en les dues eliminatòries. No hem de permetre que ningú ens prengui amb males arts allò que ens mereixem, l’ascens a primera. Som-hi Girona.