Playoff semifinal. Tornada: Girona 1 - 4 Saragossa

La crònica: Avui és absurd fer una crònica detallada del partit, perquè es complicat explicar realment què va passar ahir. Ningú s’ho esperava. L’equip tenia un 0-3 a favor aconseguit amb molt d’esforç a Saragossa i semblava que l’eliminatòria estava força encarrilada. Fins i tot, dijous passat, van haver-hi ocasions perquè el resultat fos més ampli però tothom pensàvem que tot i així, fer 3 gols a camp contrari i no rebre’n cap era un grandíssim resultat.

Machín va decidir fer aquest onze: Becerra, Aday, Lejeune, Richy,  Íñiguez,  Juncà, Pons, Granell, Jandro, Felipe i Mata. Va decidir reservar un jugador per línea, però no és res criticable ja que la majoria haguéssim fet el mateix. Hi havia futbolistes amb molta càrrega física i amb molèsties que segurament era bo que descansessin.

El guió estava clar, l’equip visitant no tenia res a perdre i havia de buscar un gol ràpid que li donés esperances. Els nostres havien d’aconseguir que això no passés, que els minuts anessin caient sense que el Saragossa s’avancés al marcador. Però no va poder ser així. Abans del minut 20, unes mans de Mata dins l’àrea precedides d’una possible falta sobre el davanter madrileny en el salt per intentar refusar una centrada en defensa, van ser castigades com a penal. El 0-1 va pujar a l’electrònic i el neguit va aparèixer al camp.

A partir d’aquí el Girona no va saber o no va poder reaccionar, i el Saragossa, amb dues jugades d’estratègia, va fer el segon i el tercer abans del descans. 0-2 i 0-3. No ens ho podíem creure. Enmig de tot això, i quan el marcador encara era de 0-1, Mata va fer un gol pels blanc-i-vermells, que va ser anul·lat per l’àrbitre. Fora de joc de Jandro, que és qui li havia fet la passada, molt justet. És cert que el col·legiat va xiular moltes faltes en contra del Girona dubtoses, i és cert que una d’elles va acabar sent el tercer gol, però en aquest cas l’equip no va defensar bé ni va jugar com ho havia de fer.

La segona part va començar igual que la primera, amb el Saragossa jugant en camp contrari buscant el gol que el classifiqués, i amb els de Machín arreplegats sense crear joc. I va arribar el quart (0-4), en una jugada amb sort pels visitants, però evidenciant l’estat anímic dels locals amb una passivitat defensiva que no s’ha vist en tota la temporada. Tot i l’entrada de Coris i Sandaza, els aragonesos ja havien aconseguit capgirar el marcador. A sobre Richy es lesionava i el nostre tècnic es veia obligat a fer el tercer canvi fent entrar Mas.

En una jugada aïllada s’havia reclamat un possible penal a Felipe que potser hauria canviat la dinàmica del partit, però ara tocava reaccionar davant un resultat que ningú ens podíem creure. En aquests instants va sortir l’orgull de l’equip, la lluita a la qual ens havia acostumat durant les 42 jornades, i Aday va fer l’1-4. Un gol més ens classificava i el Girona, amb més cor que cap, es va volcar per intentar trobar-lo. 

Una contra conduïda per Coris que obria a l’esquerra per Aday, aquest la cedia per Pere Pons, acabava amb un xut del canterà des de l’àrea petita i sol, fora per ben poc. Hauria estat el 2-4 i el gol de la classificació.

Després d’això, amb empenta, es va intentar. Fins i tot Becerra va pujar a rematar l’última falta i quasi acabava amb el cinquè del Saragossa quan des de lluny i sense porter, va rematar al pal. Però no va poder ser. L’ascens a primera ja no es podia assolir, i tothom es quedava desfet a l’estadi.

Nosaltres, aquesta temporada, pel fet d’escriure el blog, entrevistar jugadors, escriure a la revista del club, etc... hem tingut una implicació molt gran amb l’equip. No només ocupacional, sinó també emocional. Ens hem alegrat d’una manera enorme amb les victòries, però aquesta decepció ha sigut més intensa. Hem intentat explicar què passava al camp durant totes les jornades, i una campanya fantàstica, ha tingut un desenllaç cruel, tràgic.

És moment, però, de reconèixer els mèrits que ha fet aquesta plantilla: jugadors, cos tècnic, director esportiu i directiva. Ens han fet somiar i per un minut aquest somni no s’ha pogut fer realitat. Després del que va passar amb el Lugo i del dubtós comportament del Betis amb l’Sporting i , tot i el sotrac anímic i el desgast físic que tenien uns futbolistes que s’ho havien jugat tot al fet d’aconseguir l’ascens directe, han intentat refer-se i lluitar. Però no ha pogut ser. Probablement han merescut pujar a primera en la temporada regular, amb rècord de victòries fora de casa, 82 punts i un rendiment magnífic. Però el futbol no sempre et torna allò que li dones i ens hem quedat a les portes.

Ara hem toca esperar que Machín es quedi i creuar els dits que ell pugui convèncer al gran gruix de la plantilla perquè es quedin. A Quique Cárcel, el director esportiu, se li girarà feina per configurar , juntament amb el tècnic, un equip competitiu.  

Tant de bo que mantenint uns quants jugadors i amb alguna incorporació la temporada vinent el Girona aconsegueixi allò que mereix des de fa temps. Som-hi Girona.